Lunes, 17 de Diciembre de 2018

ACAIP Catalunya

Sindicato afiliado a USO
Inicio Noticias Noticias de prensa La Clausura de la Presó Model.--- Pany i Clau a la presó Model
La Clausura de la Presó Model.--- Pany i Clau a la presó Model

CATALUñA | 30 de Mayo de 2017

La Model: una presó històrica protagonista de la història contemporània. Després de tres dècades, les negociacions sobre el tancament de la presó Model arriben al seu final. El pròxim 8 de juny la presó panòptica tancarà les seves portes, tot i que d’una manera poc pacífica. Els conflictes entre els diferents sectors implicats en el cas, no s’han apaivagat, almenys per uns quants. Analitzem què ha passat des de principis d’any fins ara.

“Hi ha pressa, el més important, abans d’acabar la legislatura, és penjar-se la medalla per tancat La Model. Però no s’està pensant en els treballadors, només en els seus propis interessos, polítics i econòmics. Nosaltres, el nostre futur, els nostres drets…tot és confús. Ningú ens va comunicar que es tancava La Model, ningú es va adreçar a nosaltres, i ara, a poques setmanes del tancament, hi ha moltes preguntes sense respondre”, diu l’Olga, una de les 634 funcionaries de la Presó Model que viu l’angoixa del silenci administratiu.

L’Olga, com molta part de la plantilla de La Model, es veu afectada per aquesta clausura, concertada pel dia 8 de juny d’aquest any 2017. Un tancament accelerat que no té en compte la determinació que és pel futur de moltes persones, i també pel sistema penitenciari català. Una de les presons més importants de Catalunya tanca les seves portes deixant llacunes irresoltes.

OLYMPUS DIGITAL CAMERALa Model des del carrer // Font: Aina Palomer

Actualment, el nombre total de presos a Catalunya és de 8.779, segons el Departament de Justícia, i aproximadament 900 presos restaven a La Model. Ara, a tots ells se’ls trasllada a Brians 1, fet que implica el trasllat de penats d’aquest centre, de Sant Esteve Sesrovires, a d’altres presons, com Lledoners o 4 camins. Però, s’arribarà a la massificació? És el més convenient augmentar el nombre d’interns? El sistema català està capacitat per suportar la clausura de La Model, sense obrir-ne un centre de substitució? I pel que fa a treballadors, tots mantindran el seu lloc de treball? I el seu càrrec? On? Quin serà finalment el futur de La Model i de la seva gent? Preguntes que sorgeixen en un complex procés de cessament d’una presó històrica. Ara, les intentem resoldre. Benvinguts a l’entrellat de La Model.

Comença la lluita contra el tancament de La Model

El dimecres 25 de gener, uns dies després que el Conseller de Justícia, Carles Mundó i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ja haguessin aparegut en diversos actes públics anunciant la intenció de tancar la presó, uns 150 funcionaris de presons, segons xifres publicades per diversos mitjans, demanaven la dimissió del Conseller davant del Parlament de Catalunya. Els sindicats que van protagonitzar la concentració van ser UGT, CCOO, CSIF i CATAC. Aquestes organitzacions sindicals són les que han estat intervenint en les negociacions amb l’Administració des de l’anunci definitiu de tancament, el passat mes de febrer, fins a la signatura de l’acord final. En aquest document s’especifiquen les afectacions i noves condicions que tindrà el personal traslladat de La Model als altres centres penitenciaris de Catalunya, quan difinativament deixi de funcionar aquest 31 de maig. Tot i això, des de poc després de l’anunci del tancament, ja s’ha anat efectuant el buidament del centre, tant pel que fa a treballadors com pel que fa a interns.

El motiu principal que va incentivar als funcionaris a reunir-se davant del Parlament va ser la recent data de tancament de la històrica presó sense l’existència d’un nou centre substitutiu a la ciutat de Barcelona. Es preveu la construcció d’instal·lacions penitenciàries a la Zona Franca però, tal i com afirma la Responsable de Planificació i Projectes Estratègics  de la Direcció General de Serveis Penitenciaris del Departament de Justícia, Eulàlia Luque, encara “no hi ha data. S’estan estudiant els projectes per veure què és el que té més sentit fer en el nostre sistema: un centre obert, un centre específic per dones, un centre de preventius amb un perfil determinat… “.

El responsable de presons del sindicat UGT, Xavier Martínez, posa en dubte la promesa del Departament de construir la presó de la Zona Franca: “Si tens solucionat el tema de la Model, el teu compromís amb el barri de l’Eixample, que era tancar el centre, ja l’has complert. A més, tens a tothom distribuït: els interns i també funcionaris ja acostumats a estar en altres centres. Llavors, qui dona la cara en els mitjans per dir que faràs una inversió de 100 milions d’euros, diners de tots els ciutadans, per construir un centre de preventius a la Zona Franca quan ja no el necessites?”.

L’Administració ha assegurat varies vegades que la raó principal per a derruir els murs de La Model és la gran despesa que suposa conservar-la per a que no representi un risc per als treballadors i presos que hi resideixen. A més, en comparació amb la resta de presons espanyoles i catalanes, les seves instal·lacions “no reuneixen els requisits suficients”, explica Luque. També, cal tenir en compte que la població penitenciaria ha disminuït en els últims anys. Per tant, a la resta del territori hi ha “centres molt més nous que estan infrautilitzats”, conclou. En definitiva, des d’una perspectiva empresarial no surt a compte mantenir el centre en funcionament atenent al cost i al benefici que genera.

La intenció de tancar La Model no és un fet que vingués de nou des del passat mes de gener. De fet, el cas porta anys acumulats de queixes dels veïns del barri de l’Eixample Esquerra, descontents per haver de conviure amb una presó a pocs metres de les seves portes, i planificacions del Departament de Justícia per a reutilitzar l’espai. Concretament, el procés de reivindicació per al tancament del centre comença al 1976. Des de llavors, hi ha hagut diverses propostes polítiques que no s’han acabat posant en pràctica. El 2015 ja es van enderrocar dues parts de l’edifici corresponents a les cantonades del carrer Rosselló i Entença, per a donar lloc a una plaça, en la qual els veïns de la campanya “Fem nostra l’espai de La Model” hi han pintat un mural. En l’espai s’hi pot llegir: “Presó Model 1904-2017? Cultura, cohesió, transformació, memòria, barri”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAMoral exterior de La Model // AINA PALOMER

El tancament com a estratègia política

És d’estranyar que, després de tant de temps estudiant un projecte d’aquesta magnitud, s’anunciï el tancament definitiu amb 3 mesos de marge per a que sigui efectiu, i sense tenir un projecte clar del nou centre de la Zona Franca. Les presses amb les que s’està duent a terme el procés, no només són el principal dels mals que consideren els sindicats i els treballadors de La Model, sinó que també han incentivat importants sospites sobre els interessos que amaga l’Administració amb aquesta accelerada actuació. L’Olga va entrar com a funcionaria a La Model fa 6 anys, des del seu punt de vista, “possiblement hi ha uns inversors molts potents que estant donant molts diners a l’Administració i fent pressió perquè s’enderroqui el més aviat possible”.

El responsable de presons del sindicat ACAIP (Agrupació dels Cossos de l’Administració d’Institucions Penitenciàries), Francesc Freixas, que no va entrar en la ronda de negociacions sobre l’acord final per falta de representació sindical en el conjunt del sistema penitenciari català, considera que tot “és una gran farsa”. La presó és antiga però, segons el representant sindical, també ho són la majoria d’edificis emblemàtics de la ciutat. En una reunió entre ACAIP i l’Administració els van confirmar que es necessitaria una inversió de 25 milions d’euros per a rehabilitar-la. Davant de la desconfiança del sindicat, van demanar un informe tècnic que justifiqués la quantitat de diners proposada, que a dia d’avui encara esperen.

Un presó preventiva al nucli de Barcelona és necessària perquè facilita moltes tasques, que resulten més dificultoses en les presons d’extraradi: els presos estan més a prop de les seves famílies i aquestes es poden desplaçar fàcilment per visitar-los, els advocats d’ofici poden seguir més a prop els seus casos, l’assistència hospitalària està molt més pròxima i els trajectes cap a la Ciutat de la Justícia són més curts. Tenint en compte totes aquestes circumstàncies, ACAIP no comparteix el tancament de La Model sense un centre de substitució situat al nucli urbà. “Nosaltres tenim tanta raó que si ens posem a parlar de tot això davant d’una mitjà de comunicació, al senyor Mundó li salten els colors. El que defensem nosaltres és el mateix que deia ell fa quatre dies i el que té tot el sentit comú”, afirma Freixas. Xavier Martínez, també és partidari d’aquesta proposta: “Un centre de substitució és bàsic pels interns i les seves famílies. És imprescindible que les societats modernes tinguin centres preventius en les rodalies, on s’hi arribi fàcilment”.

El que és d’estranyar és que s’anunciï el tancament definitiu amb 3 mesos de marge per a que sigui efectiu

Per altra banda, ACAIP també considera que la situació no és més que una estratègia de propaganda política beneficiosa per a Mundó i Colau. El sistema penitenciari a Catalunya “és una gran derrota”, per tant el Conseller, quan puja al càrrec vol convertir-lo en una “gran victòria” per a penjar-se medalles.

Sindicats i treballadors: una relació desavinguda

Els sindicats han tingut un paper molt destacat en tot aquest embolic de negociacions amb l’Administració, però no s’ha donat, precisament una relació de cohesió entre ells, i s’ha acabat mostrant amb la falta de fermesa davant del Departament de Justícia. Tampoc els treballadors de La Model senten que hagin defensats els seus interessos, de fet l’Olga comenta que “mai han representat els treballadors. Els haurien de tombar a tots i començar de nou”. Quan els funcionaris critiquen els sindicats, l’únic que en queda exempt és ACAIP, que rep el suport majoritari dels treballadors del centre penitenciari. L’Olga recorda la única visita del Director i el Secretari General del Departament de Justícia a la presó, que es van mostrar disposats a escoltar directament els treballadors i van donar la cara per primera vegada.

Segons Francesc Freixas, la posició de CATAC, CSIF, CCOO i UGT no ha sigut, en absolut, contundent i, de fet, també ha estat interessada. És cert que UGT no va firmar l’acord de tancament de La Model amb el Departament, però tot i això només ha intervingut en el procés reivindicant-se amb “un xiulet, una flauta, una pandereta i una batucada” davant del Parlament, igual que la resta de sindicats. Els responsables de presons de les organitzacions només han participat en algunes manifestacions, i no han mobilitzat mai els seus Secretaris Generals a cap reunió amb l’Administració. En definitiva, segons Freixas la seva participació ha sigut un “zero absolut”.

ACAIP considera que la situació no és més que una estratègia de propaganda política beneficiosa per a Mundó i Colau

Una redistribució de personal poc clara

El tancament de La Model no només implica una gran incertesa amb les conseqüències del trasllat de presos, sinó que provoca una profunda indignació als funcionaris la manera d’efectuar la seva redistribució, segons ells, portada a terme sense cap mena de transparència. De fet, això és el que han reclamant una vegada i un altra al Departament de Justícia: claredat i honestedat en les decisions que s’han pres respecte als seus futurs llocs de feina. Xavier Martínez assegura que “l’acord firmat no garanteix aquesta transparència i que els requisits acordats beneficien una petita part dels treballadors, no a la majoria d’ells”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAUna de les torres de vigilància de La Model // AINA PALOMER

L’acord definitiu de clausura del centre penitenciari va ser aprovat el dia 16 de març. Des de l’anunci del Conseller Mundó fins a aquesta data es van anar reunint varies vegades Administració i sindicats per pactar les condicions de la nova distribució de personal. Els treballadors temen el canvi per diversos motius: no volen acomiadaments, ocupar una posició diferent de la que exerceixen a La Model, percebre un salari diferent ni modificacions en el seu horari. Però, especialment, no volen ser destinats a un centre que quedi lluny de la seva residència i de les seves famílies. Cal tenir en compte que l’altra presó més pròxima a Barcelona és Brians. Però no hi ha tantes places disponibles com per a traslladar-hi tot el personal de La Model.

Els aspectes més rellevants de la proposta final indiquen que la totalitat de la plantilla mantindrà el lloc de feina i que ningú serà traslladat a cap centre de més de 40 km de Barcelona, excepte en el cas que sigui voluntari. Freixas recorda que l’Aidita, una antiga funcionaria de La Model, ja s’ha quedat sense feina. Ella estava cobrint una plaça de substitució, i tot i que la persona a qui substituïa segueix ocupant una posició superior, l’han fet fora, tot i haver-li de mantenir el contracte. Respecte els càrrecs laborals, tothom ocuparà la mateixa posició o molt similar i, per tant, el salari no quedarà alterat. Tot i això, els tràmits s’estan realitzant en un període de un a dos mesos i, fins i tot, a principis de maig, molts dels treballadors encara no sabien on serien destinats. Cal tenir en compte que un trasllat d’aquesta magnitud suposa un canvi de vida per als afectats important, i aquesta falta de previsió els hi dificulta els canvis.

Hi ha certs dubtes respecte la garantia de l’Administració sobre mantenir els mateixos càrrecs a tots els funcionaris traslladats, ja que els altres centres penitenciaris ja tenen funcionaris que els estan ocupant. En aquest sentit, Eulàlia Luque assegura que “a cada centre hi ha la plantilla del centre més una “N”, en referència a la nova destinació, relacionada amb les característiques del centre, les seves particularitats i necessitats, per així donar cabuda a tots els treballadors. Els treballadors tindran el mateix càrrec o un càrrec molt semblant dins del mateix rang. I dins de cada càrrec hi ha varies feines o tasques a fer, per tant ja va bé que hi hagi més gent”.

Però l’aspecte que ha generat més controvèrsia i decepció és la distància de les noves destinacions. Per a realitzar aquesta distribució, segons prioritats de cada treballador, s’han establert uns nous barems, entre els quals destaquen l’antiguitat, que fa referència al nombre d’anys que un treballador exerceix a La Model, l’experiència, relacionada amb l’expertesa del treballador en àmbits laborals penitenciaris, la capacitat i la formació, en especial cursos sobre riscos laborals. Aquests barems divergeixen dels que s’utilitzen habitualment quan un funcionari vol sol·licitar plaça a una presó del sistema.

L’antiguitat i l’experiència afavoreixen els funcionaris de La Model perquè molt d’ells porten 30 o 40 anys treballant per a la presó. Però el conflicte sorgeix amb la valoració de la formació, ja que com afirma Martínez “parlem de gent amb una certa edat, la qual no té aquests cursos, formacions o títols, ja que a la seva època no existien. Per això, la UGT apostava pel barem de l’antiguitat exclusiva”. En canvi, els treballadors més joves sí que compleixen aquests requisits i això posa al personal que acumula més antiguitat, en una posició desigual. Cal remarcar que, segons els treballadors de la presó, els sindicats han acordat aquest barem perquè els membres que han estat negociant amb l’Administració són personal amb la formació que es valora, així que han apostat pels seus interessos.

Per a tenir en compte les prioritat de cada funcionari, se’ls hi ha enviat un formulari per al seu correu corporatiu. En aquest document han de marcar tots els centres del sistema penitenciari que s’ofereixen de més a menys preferència, mitjançant un programa de Doodle. A partir d’aquí, l’Administració agafa el treballador que tingui el barem més alt i li dóna la primera plaça que hagi sol·licitat. Si la primera preferència ja està coberta se li concedeix la segona, i així successivament fins a ocupar totes les places. Però per a l’Olga aquest sistema no és més que un estratègia perquè l’Administració no hagi de pagar la indemnització, pactada amb els sindicats, en el cas que no siguin destinats a alguna de les primeres sol·licituds.

El fet que un treballador sigui traslladat a 40 km o més comporta una sèrie de conseqüències que determinen el seu dia a dia: despeses en transport, traslladat d’habitatge i canviar els fills d’escola en el cas que el treballador hagi d’anar a treballar molt lluny de Barcelona i es vegi forçat mudar-se a una altra població. En Xavi exercia com a Educador Social a La Model i, juntament amb l’Olga, marxaran a treballar a la presó de Tarragona per voluntat pròpia. Per en Xavi, anar a Brians li “suposa comprar un cotxe i fer 90 km cada dia”, que a la llarga té un cost que no pot assumir. En definitiva, li surt més viable marxar a Tarragona i canviar de vida que assumir el quilometratge que suposa desplaçar-se fins a Brians. Els dos funcionaris reivindiquen que aquesta canvi es pot planificar, còmodament, en un període de 2 anys de marge, però no en 2 mesos.

IMG-20170413-WA0012Dibuix d’Eulàlia Luque sobre la restructuració dels funcionaris del sistema penitenciari català // JÚLIA OLIVERAS

Els sindicats han acordat aquest barem perquè els membres que han estat negociant amb l’Administració són personal amb la formació que es valora

Alguns dels treballadors de La Model han intentat organitzar vagues al llarg d’aquests mesos, però les propostes no han tingut massa èxit. “La gent no fa vaga perquè té por”, comenta l’Olga, “de 500, només vam fer vaga 100 treballadors. Tenen por de sortir a les fotografies de les vagues i que no els hi donin la plaça que demanen. No hi ha solidaritat i tothom mira per a ell mateix. La por ha sigut un dels factors que ha fet que l’Administració hagi arribat fins on ha arribat”, es queixa.

Les conflictives amb els presos

Cas a part és la problemàtica dels presos. Els principals conflictes que suposa el tancament de La Model pels interns són la distància dels nous centres respecte les seves famílies, i la barreja de preventius i penats en una mateixa presó. El Departament de Justícia ha remarcat que aquest darrer punt no es produirà mai,  “Ara s’està buidant Brians 1, centre de penats i estant sent repartits per la resta de territori”, assegura Luque. Tot i que Francesc Freixas li discuteix: “La barreja a Brians 1 sí que sestà fent. En els mòduls d’aquesta presó hi ha, aproximadament, meitat preventius, meitat penats, convivint. No s’està fent cap diferència. Tenir-los per separat ocasionaria un problema de logística complex. Com que tots són considerats “xusma” no apliquen cap diferència. Els hi és igual.”

Ocupar tot l’aforament d’una presó no és una solució si suposa l’increment de baralles diàries entre els interns.

Els familiars també rebutgen el tancament precipitat, perquè el desplaçament que els suposa anar a veure els seus familiars interns a una presó fora de Barcelona té un cost que no totes poden assumir. De la mateixa manera, quan un pres tingui una autorització per sortir de la presó però no tingui ingressos no podrà desplaçar-se fàcilment des d’un centre que es troba lluny de les comunicacions d’un nucli urbà, com és el cas de les presos de Catalunya. En aquest sentit, l’Administració garanteix que “s’ha previst una partida d’ajuda a les famílies” i als presos que per motius econòmics no puguin desplaçar-se. De nou, Freixas dubte sobre aquesta proposta i comenta que de moment no li consta que “cap intern que hagi anat Brians 1 hagi rebut cap compensació econòmica, ni cap família. Ho desconec. Però en tot cas, per què en comptes d’anar compensant a la gent no els podien deixar a Barcelona o haver construït Zona Franca?”.

Un altre aspecte que afecta als presos és la distància dels hospitals. La Model està al costat de l’Hospital Clínic, però la resta de presons no tenen aquesta avantatge, “Si a un pres li agafa un atac de cor amb un quart d’hora està a l’habitació de l’Hospital. Quan això passi a Brians, amb un quart d’hora no ha sortit ni de la galeria”, comenta Freixas. Per altra banda, també cal tenir en compte la massificació de presos, no només per l’increment dels aldarulls que pot generar, sinó que també es tracta d’una tendència del sistema penitenciari català que esdevé un “cercle viciós”, segons expliquen els treballadors de La Model.  El sistema penitenciari a Catalunya rep masses presos. La conseqüència que genera aquest fet és la reducció de les condemnes. És a dir, com que no hi ha suficient espai per a tants interns, se’ls redueix la condemna i se’ls hi aplica la reinversió, com és el cas del Shaquille, un pres de La Model. Però aquest interns encara no estan rehabilitats, per tant, quan surten en llibertat el 90% són reincidents i han de tornar a ingressar a presó.

En contraposició a aquest raonament, Luque defensa que “actualment, a cap cel·la de Catalunya hi ha més de dos habitants i en els centres nous viuen de un en un. En cap cas les presons catalans assoliran nivells que ja han tingut quan la població penitenciaria estava en el seu punt màxim”, abans del 2010. Per tant, segons el Departament, les presons catalanes estan per sota de la seva capacitat i n’hi ha d’infrautilitzades. Però aquest argument no convenç als funcionaris perquè ocupar tot l’aforament d’una presó no és una solució si suposa l’increment de baralles diàries entre els interns.

El tancament definitiu s’acosta

Falta menys d’un mes perquè La Model tanqui difinitivament les seves portes. Després de moltes polèmiques entre sindicats i Administració, es dona per tancat el cas de La Model. El procés ha estat més de 38 anys en standby i ara, de cop i de volta, la presó preventiva té els dies comptats. Per a Francesc Freixas, però, el tancament precipitat de la Model és fruit de “decisions polítiques segons els seus interessos”. I és que s’acaba la història de la presó del segle XX sense la construcció del centre preventiu de Zona Franca, que des de 2010 es va acordar que substituís La Model.

La clausura de La Model està deixant un sabor amarg a moltes persones. Els presos abandonen les seves cel·les, on havien construït la seva petita comunitat al llarg dels anys. Ara, tots seran traslladats en d’altres presons. Els que tinguin més sort seguiran a l’àrea metropolitana de Barcelona. D’altres seran distribuïts pels demés centres catalans: Figueres, Tarragona, i fins i tot Ponent. Les famílies se’ls compliquen les visites. Falta de transports i de recursos econòmics per efectuar el vis a vis, han sigut els principals motius de la seva crida (sense quasi bé escolta). Els presos es troben en les mateixes circumstàncies. Molts deixen La Model forçosament. Un funcionari mostra el seu disgut en un vídeo on explica la vida (i la mort) de la presó:

La plantilla de La Model també serà, juntament amb els presos, una de la més afectada amb el canvi. La incertesa de la planificació del trasllat de més de 500 treballadors, preocupa als funcionaris, com l’Olga o el Xavi. Ells ja saben que van al centre panitenciari tarragoní, però no en fa gaire temps. Fa dues setmanes es va fer pública l’assignació definitiva. Fins al moment, els treballadors no sabien quin seria el seu destí. On viurien? Com vendrien el pis actual? Treballarien finalment o els ferien fora? Moltes preguntes sense resposta que hauran d’anar solucionant a contracorrent.

“La resolució final s’ha fet pública tot just ara. Falten tres setmanes perquè La Model tanqui, i fins ara no sabíem res del nostre futur. Quan canviem de centre ens haurem de buscar la vida, molts companys meus no saben on dormiran encara. És un canvi de vida molt dràstic per a molts de nosaltres, i això ningú ho ha tingut en compte”, comenta l’Olga decebuda per la incertesa que ha protagonitzat el trasllat de la plantilla de La Model.

“És un canvi molt dràstic per a molts de nosaltres, i això ningú ho ha tingut en compte”

La Generalitat de Catalunya ha planificat el fi de La Model, sense tenir en compte els costos que comportarà a les famílies afectades ni els diferents sectors laborals del sistema panitenciari. Un pla polític accelerat per qüestions silenciades, però prou importants com per prevaldre per sobre el tancament de una de les presons amb més ocupació i paper dins el territori català. Ja ho diuen que l’ésser humà es mou per les contradiccions.

Per contradictoris els sindicats, que han passat d’exigir la construcció dels centres de Zona Franca abans del tancament de La Model, a negociar amb el Departament de Justícia i assignar uns barems entallats a les seves preferències.

De presó a museu: 113 anys d’història de La Model

“Podem dir adéu a la Model, la presó del Segle XX, entrant a dins. La Model ens parla. 113 anys. 13 històries”. D’aquesta manera s’acomiadava de La Model el Conseller de Justícia, Carles Mundó, via Twitter. Sembla que les presses per tancar les portes de la presó i reubicar presos i funcionaris es calmen un cop culminat el procés.

Per a què no sigui dit, a principis de mes es va anunciar que durant sis mesos (de juny a novembre) La Model es convertirà en un museu, on s’hi exposarn memòries del que ha sigut el centenar de la presó panòptica. En ella, es farà èmfasi dels tretze coneguts presos que van complir condemna a la model, com Lluís Companys, Xiriacs, Puig-Antich, o “El Vaquilla”.

OLYMPUS DIGITAL CAMERAPlafó que parla de la història de la Model // AINA PALOMER

Justícia ha preparat un recorregut per l’interior del centre per a tots els ciutadans barcelonins que tinguin curiositat. Tal com explica La Vanguardia, la idea ha sorgit de l’exdirector del Museu d’Història de Catalunya, Agustí Alcoberro, amb l’objectiu de recordar la història de La Model.

Tot i la satisfacció amb què ho comunica el Departament de Justícia, “l’espectacle del museu, amb entrada gratuïta i hostesses” no és més que una campanya política, segons Freixas. “Mundó està fent una gran propaganda. Ja li va bé fer-la durant aquest any, ja que a finals del 2017 hi haurà convulsions polítiques. Però a partir del 2018, les claus passaran a la senyora Colau, qui s’aprofitarà i farà la seva propaganda. Ho tenen tot ben partit entre els dos”, opina el membre de l’ACAIP.

12.000 hectàrees per a la ciutadania

D’ara en endavant, un cop La Model hagi complert la seva funció de museu, les 12.000 hectàrees que actualment ocupa tot el recinte del centre panitenciari es destinarien per a construir nous equipaments per a la ciutadania.

Les 12.000 hectàrees de La Model es destinarien per a construir nous equipaments per a la ciutadania.

L’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample proposa un nou pla urbanístic destinat a espais públics on poder gaudir del barri. En el cartell publicitari que reposa al costat de La Model, els veïns han elaborat una possible distribució del que podria ser el nou Barri de l’Eixample un cop La Model sigui història.

Els veïns es queixen de “les mancances de l’oferta d’equipaments públics”. Per a resoldre el problema, defensen un acord firmat l’any 2009 per la Generalitat de Catalunya en el que el sòl de La Model seria substituït per a tots aquests espais: una escola pública, una escola bressol, una residència de gent gran, un centre de dia, un casal per als joves, un espai de memòria per a la presó, un poliesportiu, un centre de salut mental i un aparcament soterrat.

S’hauran d’esperar les possibles futures reaccions per part de l’Administració i el moviment sindical. Es faran aquests espais que tant reclamen els veïns? O es destinaran les milers d’hectàrees per a fer nous espais privats que encara no sabem? Es construiran els centres de Zona Franca? Els funcionaris mantindran els seus llocs de treball? Les presons seran capaces d’organitzar la nova estructura? Grans interrogants que cobreixen l’entrellat del tancament de La Model que, a poc a poc, aniran sortint a la llum i causant noves divergències entre sectors.

 

Boletín de actualidad sindical

Si quieres recibir periódicamente en tu correo electrónico todas las novedades de tu sindicato, date de alta en el boletín.

Te puede interesar...

Banner
Banner
Banner
Banner
Banner
Banner
Banner
Banner
Banner
Banner
Banner